La veritat és que no he tingut gaire experiència en aprendre llengües en línia. La primera vegada que vaig utilitzar programes on-line per aprendre o practicar una llengua va ser per preparar-me per fer un examen, el Toefl. Aquest examen el vaig haver de fer per poder fer l’erasmus als EUA, ja que es necessitava una puntuació mínima per poder anar a la universitat. L’examen era per ordinador i aquesta aplicació oferiria exercicis similars als que apareixien a la prova i et donava la nota aproximada, així podies saber si valia la pena o no presentar-te a l’examen. Estava bé.
Pel que fa a l’alemany una vegada la professora no podia venir a classe i ens va preparar un xat molt similar al que férem a ensenyament de llengües. El que passava es que ella ens proposava preguntes o els típics temes com quins esports practicàvem, quina era la nostra ciutat preferida i entre tots ens anàvem fent preguntes com en una conversa, és clar, tot en alemany. La veritat és que era bastant divertit perquè si alguna paraula no la sabíem, l’escrivíem en la nostra llengua i al final l’alemany que utilitzàvem es basava en el code-switching,
Per altra banda, també he utilitzat programes en línia per millorar el català, ja que a internet es poden trobar molts recursos relacionats amb els diferents certificats. La veritat és que m’agrada bastant aprendre llengües en línia, ho trobo bastant entretingut i ràpid. Però també considero que el paper del professor és imprescindible, sobretot si tens algun dubte
dimarts, 10 de juny del 2008
Avaluació
La meva experiència amb l’avaluació és complicada i variada, complicada perquè algunes vegades no ens hem dut massa bé, i variada perquè se m’ha avaluat de moltes maneres diferents i tenint en compte molts aspectes diversos. Pel que fa als enfocaments de l’avaluació, crec que n’he experimentat de tots els tipus. Mentre que a la primària i a la secundària era una mescla, ja que es volien aconseguir uns objectius, però també es valorava que l’alumne progressés. A l’ESO es feia una avaluació continuada, i era mel perquè si aprovaves el darrer trimestre i els altres suspenies, et quedava aprovat.
A l’escola el que utilitzàvem quasi sempre era una avaluació qualitativa, mentre que a la universitat és més quantitativa. L’autoavaluació és el sistema avaluatiu que menys he fet servir, el que sí que em va passar era que a religió el professor, que era capellà, ens demanava que ens poséssim la nota respecte al que nosaltres trobàvem, si ens sabíem les paràboles, si ens portàvem bé… però després ell deia que n’opinava.
La majoria de proves que he fet han estat proves d’aprenentatge, assoliment o competència, tot i que també n’he fet diagnòstiques. A l’escola fèiem “proves inicials” per saber com anàvem a començament de curs, i també he fet proves d’adscripció sobretot en escoles d’idiomes.
En les classes d’anglès de l’institut l’instrument per excel·lència era l’examen on apareixien diversos exercicis fotocopiats del llibre pel professor, que normalment feia un collage i al final havies de fer una redacció. També recordo que cada any un parell d’amigues ens presentàvem a l’Institut Lul·lià per fer l’examen d’anglès. L’examen constava d’un seguit de proves i la final era l’oral que tothom temia moltíssim. Recordo que tots esperàvem en un passadís, (allò pareixia una nominació d’OT) quan sortia un home hi deia qui havia de passar, els “no-nominats” respiràvem airosos fins que tornava aparèixer aquell home i deia el teu nom. També vaig tenir un professor que si no contestaves en bolígraf vermell les preguntes de l’examen, no el podies entregar .Cinc minuts abans de la prova els bolígrafs vermelles es cotitzaven al preu del petroli.
La veritat és que he patit moltes avaluacions, massa pel meu gust.
A l’escola el que utilitzàvem quasi sempre era una avaluació qualitativa, mentre que a la universitat és més quantitativa. L’autoavaluació és el sistema avaluatiu que menys he fet servir, el que sí que em va passar era que a religió el professor, que era capellà, ens demanava que ens poséssim la nota respecte al que nosaltres trobàvem, si ens sabíem les paràboles, si ens portàvem bé… però després ell deia que n’opinava.
La majoria de proves que he fet han estat proves d’aprenentatge, assoliment o competència, tot i que també n’he fet diagnòstiques. A l’escola fèiem “proves inicials” per saber com anàvem a començament de curs, i també he fet proves d’adscripció sobretot en escoles d’idiomes.
En les classes d’anglès de l’institut l’instrument per excel·lència era l’examen on apareixien diversos exercicis fotocopiats del llibre pel professor, que normalment feia un collage i al final havies de fer una redacció. També recordo que cada any un parell d’amigues ens presentàvem a l’Institut Lul·lià per fer l’examen d’anglès. L’examen constava d’un seguit de proves i la final era l’oral que tothom temia moltíssim. Recordo que tots esperàvem en un passadís, (allò pareixia una nominació d’OT) quan sortia un home hi deia qui havia de passar, els “no-nominats” respiràvem airosos fins que tornava aparèixer aquell home i deia el teu nom. També vaig tenir un professor que si no contestaves en bolígraf vermell les preguntes de l’examen, no el podies entregar .Cinc minuts abans de la prova els bolígrafs vermelles es cotitzaven al preu del petroli.
La veritat és que he patit moltes avaluacions, massa pel meu gust.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)