Durant la meva vida com aprenent de llengües, he passat per molts mètodes i teories diferents. Recordo que, sobretot les llengües catalana i castellana, les vaig aprendre mitjançant una teoria psicològica conductista amb exercicis repetitius i copiats, com els típics dictats que després havíem de corregir i copiar deu vegades les errades. No obstant això, no m’agradaria generalitzar perquè crec que normalment no hi ha hagut una llengua que sempre se m’hagi ensenyat mitjançant una sola teoria. Depenent del professor i del que ha d’ensenyar, aquest deu utilitzar una teoria o una altra, no?
A mi sempre em van resultar més atractives les classes com menys sabia la llengua, és a dir, jo recordo que les classes de català amb l’essa sorda per amunt i l’essa sonora per avall, eren molt més avorrides que les classes d’alemany en les que inventàvem conversacions i situacions divertides, fèiem mini teatres i murals. La interacció amb els companys a mi sempre m’ha semblat molt més atractiva, així com, els exercicis en grup i les classes dinàmiques on cadascú dóna la seva opinió. Crec que els professors haurien de promoure aquest tipus d’activitats que giren entorn de les teories socioconstructiva i cognitivista, però també entenc que alguns temes o ensenyances no es poden ensenyar d’aquesta manera.
Per altra banda, jo sempre he estat bastant tímida i odiava quan ens obligaven a sortir a la pissarra o a xerrar en veu alta, per aquest motiu valoro molt l’humanisme que promou que ningú sigui obligat a intervenir i que destaca la importància de crear vincles afectius entre els aprenents amb la finalitat de crear un bon ambient a l’aula.
Suposo que tots els mètodes psicològics tenen els avantatges i desavantatges i que el millor és utilitzar-ne un o l’altre depenent de tots els factors: tipus d’alumnes, temes, objectius, finalitats... El que trobo molt positiu és que de cada vegada més el professor es preocupa no només de què l’alumne aprengui, sinó també de què gaudeixi aprenent. Opino que això és perfecte perquè així l’alumne va amb més predisposició i més ganes a classe.
A mi sempre em van resultar més atractives les classes com menys sabia la llengua, és a dir, jo recordo que les classes de català amb l’essa sorda per amunt i l’essa sonora per avall, eren molt més avorrides que les classes d’alemany en les que inventàvem conversacions i situacions divertides, fèiem mini teatres i murals. La interacció amb els companys a mi sempre m’ha semblat molt més atractiva, així com, els exercicis en grup i les classes dinàmiques on cadascú dóna la seva opinió. Crec que els professors haurien de promoure aquest tipus d’activitats que giren entorn de les teories socioconstructiva i cognitivista, però també entenc que alguns temes o ensenyances no es poden ensenyar d’aquesta manera.
Per altra banda, jo sempre he estat bastant tímida i odiava quan ens obligaven a sortir a la pissarra o a xerrar en veu alta, per aquest motiu valoro molt l’humanisme que promou que ningú sigui obligat a intervenir i que destaca la importància de crear vincles afectius entre els aprenents amb la finalitat de crear un bon ambient a l’aula.
Suposo que tots els mètodes psicològics tenen els avantatges i desavantatges i que el millor és utilitzar-ne un o l’altre depenent de tots els factors: tipus d’alumnes, temes, objectius, finalitats... El que trobo molt positiu és que de cada vegada més el professor es preocupa no només de què l’alumne aprengui, sinó també de què gaudeixi aprenent. Opino que això és perfecte perquè així l’alumne va amb més predisposició i més ganes a classe.
4 comentaris:
Hola Cati!
A mi també em semblaven més atractives les classes com menys sabia la llengua. Ara que ho dius, a mi no em semblava que a les classes de català o de castellà de l’escola estigués aprenent una llengua, sinó que simplement aprenia a llegir y a escriure sense faltes d’ortografia.
D’altra banda, jo també valoro molt teories com l’humanisme (de fet, jo també ho he comentat al meu bloc), on es fomenta que ningú estigui obligat a intervenir perquè jo també sóc bastant tímida i odiava sortir a la pissarra o participar a classe.
Ens veiem el dimarts!
Sembla que aquí s'ha reunit el grup de "les tímides que no volen sortir a la pissarra", perquè jo també he comentat una cosa semblant al meu bloc! jaja. En efecte, jo també penso que l'humanisme és, o hauria de ser, el futur: qué millor que sentir-te a gust per aprendre millor? Però, per desgràcia, crec que això requereix un esforç per part del professor, i aquest no sempre està disposat a fer-lo.
A més, em semla que totes coincidirem també en la idea que les classes de llengües estrangeres són molt més atractives... aquests profes d'escola i d'institut de català i castellà s'han de posar les piles :P
Bé, ja ens anirem comentant!!
Ciaooo
Holaaa!!!
sí, estoy con la Ester, yo también disfrutaba más cuanto menos conocía el idioma, no es lo mismo aprender a defenderse en un idioma con el vocabulario básico que pasar a las excepciones :S... en cuanto a la teoría humanista, es verdad que se agradece cuando no te ibligan a participar, pero por el otro lado tampoco creo que lo ideal sea que sólo participen algunos (los menos vergonzosos...) En mi caso, por ejemplo, el problema es que necesito que me anímen a participar porque por iniciativa propia lo hago menos (siempre pienso que lo que diré será una tontería y me callo :S) y estoy segura que hay más personas como yo... no sé si me explico jeje...
Un beso a las dos,
Liana
Irene, estoy muy ciega y no había visto tu comentario jeje, pues te digo lo mismo que a la Ester y a la Cati en cuanto al humanismo, que está muy bien pero... ... ... (sigue leyendo en mi comentario anterior ;) jeje)... Por cierto, ¿tenéis la sensación que conforme pasan los años hablais menos en clase? porque en 1o de la carrera no me callaba jeje, y ahora me cuesta mucho más hablar... y todavía no me explico el por qué! :S a ver si tenéis alguna teoría (válida ehhh :P jeje)
Besosss,
Liana
Publica un comentari a l'entrada